Ei!, que no s’hi val,
deixar escapar paraules amb la mà.
Ei!, estic tocat i eliminat,
i comptaré fins a gastar
tants i tants neguits
que no tinc dits
ni prou memòria.
Fins a vuit,
que és el mateix que l’infinit.
Va!, deixem-ho estar,
i dóna’m la mà, que no tinc pressa.
Ei!, si et ve de gust,
baixem al parc,
que hi ha revetlla de Sant Drap.
I als ulls, milers de punts,
que fan la llum de les bombetes.
N’hi ha vuit,
que és el mateix que l’infinit.
Totes les cançons,
les serpentines i avions,
bufen cap a les finestres i cortines.
I, de bat a bat,
es despentina el meu cap,
i tot pren algun sentit
Abans de comptar vuit.
Ei!, baixa del niu,
sospira i riu.
No tinc records de cada quart.
No hi ha terra endins,
ni mar enllà,
només carrers que hem anat passant.
I el so potser llunyà,
potser apagat, de les balenes,
a la nit, quan aquest pis sembla infinit.
Totes les cançons,
les serpentines i avions,
bufen cap a les finestres i cortines.
I, de bat a bat,
es despentina el meu cap, I tot pren algun sentit
abans comptar vuit.