Un cop a la setena planta vaig saludar a la secretaria
i hauria pogut fotre amb el peu la porta avall,
cridar: “he sentit que hem de parlar, doncs parla!”
o dir: “em sap greu, però t’equivoques i del tot,
no has calculat que estic molt boig! En guàrdia, en guàrdia!”
Quan vaig fer d’home respectable
que entén que són coses que passen...
i un directiu, un directiu, em va acomiadar.
i un directiu, un directiu, em va acomiadar.
I hauria pogut portar un barret ben divertit,
reptar-lo a un duel i requerir l’espasa.
o estirar-me dels cabells com posseït,
notar-lo ben acollonit, mirant-me, mirant-me.
Quan acceptava i assentia
el senyor obedient que porto a dintre...
i un directiu, un directiu, em va acomiadar.
i un directiu, un directiu, em va acomiadar.
Jo l’obeïa i em va acomiadar!
i em va acomiadar, i em va acomiadar, i em va acomiadar!
I aquest va ser el punt i final
d’aquest vell conte al•lucinat
que ensenyarà potser als petits
i distraurà, esperem, als grans.
i aquí s’acaba la funció,
el directiu i el nostre heroi
us saluden, us saluden.