Hola, foscor, vella amiga meva
He tornat per parlar amb tu de nou
Ja que una visió lleument
Ha deixat les seves llavors mentre jo dormia
I la visió qui fou plantada al meu cervell
Resta encara
Dins el so del silenci
En somnis desvetllats, caminava sol
En estrets carrers de llambordes
Sota la resplendor d'un fanal
He pujat al meu coll pel fred i la humitat
Quan els meus ulls foren penetrats pel llamp d'una llum de neó
Que partí la nit
I tocà el so del silenci
I dins la llum nua hi viu
Deu mil persones, potser més
Gent qui xarra sense parlar
Gent qui sent sense escoltar
Gent qui escriu cançons que cap veus no compartien mai…
Ningú no volia pas
Destorbar el so del silenci.
«Ximples» diguí, «No ho sabeu pas:
El silenci com un Càncer creix
Sentiu els meus mots que us podria ensenyar
Preneu els meus braços que pugui arribar a vós.»
Però els meus mots, com gotes de pluja silencioses, caigueren,
I es repetiren pels pous del silenci.
I la gent ha saludat i pregat
Al déu de la llum del neó a qui crearen.
I el senyal va emetre la seva alerta
Dins els mots que formava.
I el senyal deia: «els mots dels profetes
Són escrits a les parets del metropolità
I dins els passadissos d'apartaments,
I són xiuxiuejats dins del so del silenci».