Qualsevol dia al capvespre
darrera de la finestra
sents el seu alè de tardor
trist i dolc es com un plor
que el vent ens acosta
i que truca a la porta.
Ell seu a taula,
el sents allí, no li cal dir una paraula
per saber que ha arribat el fi
el temps de pluja,
temps dèstimar-se a mitja veu,
de collir el que van llencar a tot arreu,
es el temps de pluja.
Cal tornar a buidar l'armari
mentre els fulls del calendari
van caient sense fer soroll,
d'oblidar la barca al moll,
quan mai no s'acaba l'amor ni l'estimada
Ell seu a taula,
el sents allí, no li cal dir una paraula
per saber que ha arribat el fi,
el temps de pluja,
temps de estimar-se a mitja veu,
de collir el que van llencar a tot arreu,
es el temps de pluja
a prop del foc,
per a tots dos hi ha lloc.