La meva amant té sentit de l’humor:
és una riallera en un funeral,
sap la desaprovació de tots.
Hauria d’haver-la adorat més d’hora
si el Cel hagués parlat mai.
Ella és l’última verdadera portaveu.
Cada diumenge va fent-se menys prometedor,
hi ha un verí nou cada setmana.
"Vam néixer malalts", et van dir.
La meva església no ofereix cap absolució;
ella em diu: "Véns a adorar al dormitori".
L’únic cel al qual arribaré
és quan sóc sol amb tu.
Vaig néixer malalt, però això m’encanta.
Ordena’m a estar bé.
Amén. Amén. Amén.
Porta’m a l’església.
T'adoraré com un gos en el santuari de les teves mentides,
et confessaré els meus pecats i tu pots esmolar el ganivet.
Ofereix-me aquesta mort immortal.
Bon Déu, deixa’m donar-te la meva vida. (x2)
Si sóc un pagà dels bons temps,
la meva amant és la llum solar.
Per mantenir la Deessa al meu costat,
ella demana un sacrifici:
buidar tot el mar,
portar una cosa brillant,
una cosa carnosa pel plat principal.
Aquest cavall sembla meravellós;
què tens a l’estable?
Tenim molts creients famèlics.
Això sembla saborós,
això sembla copiós.
És la feina que fa venir gana.
Porta’m a l’església.
T'adoraré com un gos en el santuari de les teves mentides,
et confessaré els meus pecats i tu pots esmolar el ganivet.
Ofereix-me aquesta mort immortal.
Bon Déu, deixa’m donar-te la meva vida. (x2)
No hi ha mestres ni reis quan comença el ritual;
no hi ha innocència més dolça que el nostre suau pecat.
En la bogeria i la brutícia d’aquesta trista escena terrestre
és tan sols quan sóc humà,
és tan sols quan sóc net.
Amén. Amén. Amén.