Sempre he somiat amb els estels i en fer bicicleta i d'anar-hi amb elles
Sempre he somiat amb ser una sirena, parlar amb les algues i balenes
Era la meua vida, la meua fantasia, no només un somnis més
El que no sabia, era que existies, o que eres la meua unica veritat
Perquè jo, no respire se no hi ets
No puc acostumar-mes, quan em parles sense més
Ja ho sé, no ets perfecte i és veritat
però sempre ets ací dins, fas dels somnis una realitat
Castells, princeses, quina ironia, al final de les fantasies
el meu príncep blau, la mua poesia, no estava lluny de la mua vida
presentia que vindries, que t'amaria fins el final
tenia un món d'il·lusions, en què guardar un lloc
Perquè jo, no respire se no hi ets
No puc acostumar-mes, quan em parles sense més
Ja ho sé, no ets perfecte i és veritat
però sempre ets ací dins, fas dels somnis una realitat
Perquè jo, no respire se no hi ets
No puc acostumar-mes, quan em parles sense més
Ja ho sé, no ets perfecte i és veritat
però sempre ets ací dins, fas dels somnis una realitat