Solitud [English translation]

Quan el carrer es disposa a obrir els seus ulls

amb els primers sorolls de matinada

tu ja trepitges, sol, altra vegada

el llarg i fosc camí que han fet per a tu.

Camí que ha pres també, sense escollir,

l’essència noble i forta del teu poble

però el temps t’ha anat marcant el rostre

sense trobar la mà d’un sol amic

que t’ajudés, un cop, a vèncer

l’estranya, absurda solitud,

i és que els carrers d’avui, de sempre

han sigut sempre així d’estranys i absurds.

“Aquestes pedres que avui escriuen

la trista història d’un poble fals

són les mateixes que despediren

trenta anys enrere als meus germans”.

Deixa’m odiar-te ingrata terra

Deixa’m odiar la teva sang.

Deixa’m odiar-te ingrata terra

Deixa’m odiar la teva sang.

Pensant t’has oblidat del temps; faràs tard,

que allà on treballes no hi hauran preguntes,

potser que et diguin “jo no tinc cap culpa

i no m’importa, vés, si vols marxar”.

Pot ser bon home l’advertença

fora la darrera gota ja,

i es deslligués de cop l’empenta

que als quatre vents un crit et fes llençar.

Vosaltres pedres que fóreu tallades

a la pedrera d’un jurament

i no sou més que toves carcasses

que l’aigua de pluja va desfent.

“Aquestes pedres que avui escriuen

la trista història d’un poble fals

són les mateixes que despediren

trenta anys enrere als meus germans”.

“Aquestes pedres que avui escriuen

la trista història d’un poble fals

són les mateixes que despediren

trenta anys enrere als meus germans”.

Deixa’m odiar-te ingrata terra

Deixa’m odiar la teva sang.

Deixa’m odiar-te terra meva

si ja no et queden sentiments

si ja no et queden sentiments

si ja no et queden sentiments

si ja no et queden sentiments.