T'ho havien dit,
allà baix a la terra dels teus pares,
t'ho havien dit
que Europa era molt gran, per això hi anares
des del gran Sud,
on l'ombra de les palmeres és dolça
i l'aigua dels rius
camina de puntetes, cautelosa.
T'ho havien dit
de nit les passes lentes de les dunes.
T'ho havien dit,
que el desert es va fent gran a mesura
que els rics del Nord
hi trenquen els seus rellotges de sorra
a contracor.
I tu només tenies ganes de córrer.
¿Què hi fas, Rashid, perdut a la frontissa
d'un Nord poruc i un Sud que es desespera?
T'han estripat l'honor i la camisa
i un cop aquí no tornaràs enrere.
Pell de color de dàtil o de sutge
que sempre està fent cua a Laietana,
no ets innocent sigui qui sigui el jutge.
Ets el pecat, el camell, la fulana.
Dècim trencat, propina d'urinari,
ets tot allò que el fariseu rebutja.
Brinca la creu i puja al teu calvari.
Salam Rashid.
Ja ni saps quant
fa que camines per ciutats llogades
arrossegant
la sensació que a tot arreu sobraves.
Et coneixem.
Ets carn de soterrani i de conquesta,
la falca justa perquè
no trontolli la taula de la festa.
Bulls al perol
somnis del Sud contra la incerta ràbia
de morir sol.
Volies volar, i Europa és una gàbia
i vas perdent
a poc a poc records per les voreres
feixugament,
però et sents viu i esperes com les feres.
El món es mou pels qui com tu caminen
més del que volen. Mà d'obra barata.
Sobrevivents de presons i pallisses
que han decidit que els guiïn les sabates.
Demà per tu somriurà la Mona Lisa.
Faràs servir el Louvre de nevera.
Les catedrals alternaran la missa
amb l'Alcorà i les danses barbaresques.
Però mentrestant Europa va fent d'esma.
Ha embolicat les porres amb banderes
i a tu et reserva un jardí del Maresme.
Salam Rashid.