Vaig mirar de parlar-te del sol que sempre neix,
del temps que corre i sembla que el dolor desapareix.
Però res als teus ulls no brilla
damunt aquest món i les seves meravelles.
Vaig mirar de parlar-te de l'aigua de les fonts
d'aquest prat verd i del cim dels turons.
Però res del teu cos desperta,
el món et té en una corda.
Vols deixar-te anar com els vaixells
per a un viatge sense retorn.
Em parles del dolor dels freds dies aquells
I de l'amor que va cremar per dins.
Vols deixar-te anar com els vaixells
amb un comiat i res a afegir.
Als meus ulls hi corren mil rius,
però et deixo anar de tant estimar-te.
Vaig mirar de parlar-te de la neu a muntanyes
de l'amor que quan arriba fa somriure les noies.
Però res el teu pit demana,
el món t'ha matat de set.
Vaig mirar de parlar-te de les flors de les riberes,
dels versos dels cantors i la calor de les fogueres.
Però res et torna el nord,
la vida et va lliurar a la mort.