El vespre d’estiu va caure a la ciutat, van sortir falenes daurades,
i de nou aquest noi, com cada dia a aquesta hora,
es queda al balcó vis-à-vis, com si esperés un gest meu.
D’altra banda, què m'importa, per tant em cantussejo així:
Pa pa pa pa ra pa pa pa...
De debò, què hauria de pensar-ne, si algú no té
res millor a fer que mirar-me i fastidiar-me.
En general, és un diabló que mereix una natjada,
perquè em va robar la meva cançó i em canta, insolent:
Pa pa pa pa ra pa pa pa...
Em va empipar terriblement; per aquest motiu – us juro –
vaig començar a cantar a la finestra i així cantàvem a duo.
Les xafarderes de la casa, quan em veuen, somriuen sota el nas1
i al carrer els nens em canten en veu alta:
Pa pa pa pa ra pa pa pa...
Quan ens vam trobar a les escales, jo volia cridar: "Com s'atreveix!
Quin comportament, quines maneres!... i, en general, jo dic NO!"
Però una noia és indefensa, quan algú té ulls com aquests...
De debò, és culpa teva que cantem junts, tu i jo.
Pa pa pa pa ra pa pa pa...
1. lit. "amaguen el nas"