Pels carrers de Freixenet
Una noia maca hi ha,
Que per nom s'en diu Antònia
I ara, diu que es vol casar.
Porta puntes als enagos
I vidrets en el gipó;
Vol que el seu Joan l'estimi
I li'n faci un petȯ.
En Joan ne té una escala
Per pujar-ne al campanar;
Per veure més bé n'Antònia
Quan se'n posa a pentinar!
La pinta li'n cau a terra
I en Joan l'hi va a collir
I, a la falda de n'Antònia,
En Joan s'hi va adormir...
«Si fossis noia callada
I no diguessis res a ningú,
Compraríem una nina
Per diverti'ns-hi jo i tu.»
«Si la mare te'n pregunta:
- l aquesta nina de qui és?
Tu bé podràs contestar-li
Que no n'heu de fer-ne res!»
«Si el teu pare te'n pregunta:
- Aquesta nina, de qui és?
Dis-li que era a sots la barca,
Deurà ser del mariner!
Dis-li que era a sots la barca,
Deurà ser del mariner'!»