Estripa aquests versos que et vaig fer, amor
Llança'ls al no-res, al pols, a l'oblit
Que la pluja els submergeixi, que el vent els arrossegui
Que la tempesta se'ls endugui a on sigui.
Quita'ls de la teva ment, si els saps de cor
Que tornin del no-res, al silenci;
Em considerava gran pel patiment
Però és per l'orgull que encara estic gran.
Tants versos ja van dir allò que vaig somniar
Tants ja van patir allò que vaig patir;
Les ales que passen, tothom al món les sent.
Estripa els meus versos!… Pobra boja,
Com si un gran amor, aquí en aquesta vida!
No fos el mateix amor de tota la gent!