Escric amb tu el meu futur
(que ho hem, que ho hem tornat a fer).
Tu escrius amb mi i ho veus així
que no n’hi ha prou i en volem més!
Comptem el temps i es fa de nit
(que ho hem, que ho hem volgut així).
Però som aquí sense fugir:
que no n’hi ha prou i en volem més!
[Tornada:]
Prou que ja hem dormit!
Que tot allò que ens hem dit
ens ha portat a fer un crit:
hem despertat ocells a mitjanit...
Com llumins molt lluny d’aquí,
que cremen sense entendre el perquè de tot, de tu i de mi.
Han escoltat les nostres veus
sords i muts; hauran caigut per sempre... En l'oblit...
Retrobats més enllà del que hem viscut,
del que hem pogut pensar,
hem après a no preguntar:
Digue’m tu, com es fa això d’estimar?
[Tornada:]
Prou que ja hem dormit!
Que tot allò que ens hem dit
ens ha portat a fer un crit:
hem despertat ocells a mitjanit...
[Pont:]
Però deixa’m dir que mai t’he volgut ferir:
Ens en fem càrrec que no ho hem volgut així (No!)...
Ens en fem càrrec que no ho hem volgut així (No!)...
Però deixa’m dir que mai t’he volgut ferir!
I tot i axí, jo sé que tu no ho veus així
(No ho veus així, no ho veus així...)
I t'he de dir que mai t'he volgut ferir
(Volgut ferir, volgut ferir...)
Ens hem cremat però ja queda en el passat,
que tu i jo ens hem estimat...
[Tornada:]
Prou que ja hem dormit!
Que tot allò que ens hem dit
ens ha portat a fer un crit:
hem despertat ocells a mitjanit...