Hi broten més herbes al terra
que flors, al meu jardí,
Regades per la solitud
que sols tu vas plantar en mi!
Cauen les fulles a l'Estiu,
cobreixen el teu roserar...
No l'hi trobo pas explicació
a aquesta Tardor anormal!
Gito les llavors a la terra
i espero que brotin, a la fi,
igual que va créixer l'amor
que un vop vas sentir per mi.
Però n'han passat de llunes i llunes;
passa la pluja, el sol i el vent
i sols em neix un pensament
sense color, únicament d'un to grisós.
Em pregunto si hi haurà algú
que n'hagi sentit tanta, de tristor,
que fins i tot es marren
les forces de la natura...