No... No em deixis mai:
cal que perdonem
i cal que oblidem
tot el que ha passat.
El vent tot s'ho ha endut
i ha estat un malson,
tot el temps perdut
vés a saber com...
Sols sé que han matat,
a cops de «perquè?»,
mon petit alè
de felicitat...
Però no em deixis mai...
Però no em deixis mai...
Però no em deixis mai...
Però no em deixis mai...
Et vull oferir
D'un lloc on no hi plou,
perles, pluja i rou
que jo hi vaig collir.
I anant terra enllà,
sense cap repòs
vull dur pel teu cos
la claror que hi ha.
I un país tindràs
on l'amor és rei,
on l'amor és llei,
i tu hi manaràs...
Però no em deixis mai...
Però no em deixis mai...
Però no em deixis mai...
Però no em deixis mai...
No... No em deixis mai,
et diré a les nits
mots sense sentit
que tu comprendràs.
Comprendràs la sort
d'aquells dos amants
qui, estimant-se tant,
van trobar la mort.
Veuràs que és veritat
allò d'un país
on el rei viu trist
perquè no ha estimat...
I no em deixis mai...
I no em deixis mai...
I no em deixis mai...
I no em deixis mai...
Saps que pot passar
a qualsevol lloc,
que un antic volcà
torni a encendre el foc?
Terres que han cremat,
que només són pols,
poden treure blat
quan l'Abril és dolç...
Quan la fosca vé,
la posta amb un crit
s'encén, sense fer
cap mal a la nit!
Tu no em deixis mai...
Tu no em deixis mai...
Tu no em deixis mai...
Tu no em deixis mai...
No... No em deixis mai!
Jo no vull plorar,
ja no vull parlar,
però deixa'm mirar!
Vull tan sols mirar
i saber com vius
i poder escoltar
com cantes, com rius...
Deixa'm ser només
com és el repòs
d'una ombra i res més...
L'ombra del teu cos!
I no em deixis mai...
I no em deixis mai...
I no em deixis mai...
I no em deixis mai...