Aquesta noia que llegeix una carta descolorada;
aquesta dona que queda en silenci tot el dia;
aquella que a la nit en blanc juga al trist solitari
i decora d’esperances el fosc passadís
que no associï el cel només amb la pluja
que no associï el riu només amb el riu de llàgrimes.
Hi ha bones finestres en una bona ciutat
i la confiança que hi ha home dins d’un home.
No estàs sola, no estàs sola.
Confia en tu mateixa, en la gent, en nosaltres.
No estàs sola, no estàs sola.
En algun lloc hi ha finestres que llueixen tot el temps.
Aquesta noia que ofega al cafe negre
els anhels dels que tenia un dipòsit ben ple;
aquesta dona que fuma moltíssim
i que conserva una flor blanca al calaix
que no associï l’amor amb el comiat;
que un bon temps resplendeixi cada pensament;
que somiï amb algú estimat i esperat,
aquest que per la Via Làctia li enviï una carta així:
No estàs sola, no estàs sola.
Confia en tu mateixa, en la gent, en nosaltres.
No estàs sola, no estàs sola.
En algun lloc hi ha finestres que llueixen tot el temps.