Ha nascut per l'alegria,
Mai menysprea unes patates,
De vegades pateix agonies,
L'ànima ven barata,
S'aixeca tots els dies, amb ganes d'anar a la plaça,
Se l'hi treuen les manies amb el foc d'un cubata,
Que diguin que ja és de dia, que mori la matinada,
Que bufi l'última brisa, última hora enverinada,
Se'n va a dormir els migdies,
Amb una careta maca,
Pensant mil tonteries,
Buscant el llit a quatre grapes,
Una mirada perduda,
Les pupil·les dilatades,
Aquí no hi ha deu que rigui,
Maleïda la llum primerenca,
Perquè un quan s'embolica,
L'enganya la matinada,
I les nou simfonies,
S'escolten des del coixí.
I la veritat no li va gens malament al xaval,
Perquè sap que el temps s'escapa,
I puja les finestres i comença a bufar,
L'airet de la llum de l'alba.
Una nit de bogeria quan sortí de casa,
Era una nit molt freda i es gelaven fins i tot les rates,
I el vaig trobar adormit tot cobert de gebre,
Vine que fa molt fred, va tira cap a casa,
No hauries d'haver sortit, que ja portes molta marxa,
Et trobo molt revingut, a mi se m'encongeix l'ànima.
I la veritat no li va gens malament al xaval,
Perquè sap que el temps s'escapa,
I puja les finestres i comença a bufar,
L'airet de la llum de l'alba.
I la veritat no li va gens malament al xaval,
Perquè sap que el temps s'escapa,
I puja les finestres i comença a bufar,
L'airet de la llum de l'alba.