Em coneixes més que jo mateix,
amb una ullada desxifres els meus secrets,
amb una abraçada acabes amb les meves pors.
No tinguis més por, pare,
sé que sona a tòpic,
però t'estimo molt.
En la mateixa cançó seguiré les teves passes,
i quan tu ets lluny
dins el meu cor et trobo.
I cada cop que veies que m'equivocava
és a la teva falda on em consolava.
L'herència més gran que m'has donat
no és diamant, ni or, ni plata,
és la teva història i tot el que has escrit,
és la veritat del teu somriure.
Encara que estem lluny, pel regal que Déu ens va donar,
oh pare, ves tu davant que jo estic al mateix camí.