Muntanyes del Canigó,
fresques sou i regalades!
Sobretot ara a l'estiu
que les aigües són glaçades.
Qualquns mesos m'hi he estat;
no hi he vist ànima nada,
fora d'un rossinyolet
qui, en eixir del niu, cantava.
Ai, cançó del sol qui surt
i cançó de la rosada!
Ai, cançó del fontinyol
i de les flors que s'hi baden!
El rossinyolet és mort;
fa tres dies que no canta...
Jo puc pas restar-hi, enllà,
doncs l'enyorament em mata!