Ell venia sense massa conversa, gaire res que explicar,
només sé que xerrava i olorava i s'estimava el mar.
Sé que tenia un tatuatge al braç i daurat a la dent
i ma mare es lliurà a aquell home perdudament.
Laia, laiá, laiá, laia ...
I així com va venir, va marxar no se sap pas on
i deixà a ma mare amb la mirada cada dia més llunyana.
Esperant, aturada, clavada a la pedra del port
amb el seu únic vestit, cada dia més curt.
Laia, laiá, laiá, laia ...
Quan finalment vaig néixer, ma mare m'embolcallà en un mantell,
em va vestir com si fos una mena de sant.
Però, en no recordar cap cançó de bressol, la pobra dona
em bressolava cantants músiques de cabaret.
Laia, laiá, laiá, laia ...
Ma mare no va tardar en alertar tot el veïnat
en voler demostrar que allà hi havia quelcom més que un nen.
I, no sé molt bé si per ironia o per amor,
va resoldre posar-me el nom de Nostre Senyor.
Laia, laiá, laiá, laia ...
La meva història és aquell nom que encara arrossego
quan vaig de bar en bar, tombo la taula, crido, bec i em barallo.
Els lladres i les amants, els meus companys de copes i de creu
em coneixen només pel meu nom de nen Jesús.
Lai, lai ...
Els lladres i les amants, companys meus de copes i de creu,
em coneixen només pel meu nom de nen Jesús.
Laiá, laiá, laiá, laiá.