Eren els dos del mateix poble,
mateix carrer, mateixa vorera,
mateixa cara de nen,
mateixa mirada furtiva.
Hi havia fins i tot qui deia
que eren una sola persona,
doncs només es separaven
a la nit quan arribaven
al carrer on vivien.
Però el temps va anar passant,
i amb ell la cara de nen
i aquella una sola persona
era gairebé només memòria.
Ell esperava per ella,
però ella tenia altres plans,
havia trobat l'amor.
Amor que ell coneixia
fa tants, tants anys.
Va ser de la finestra estant
que la va veure sortir cap al casament.
Va plorar com si estigués
a l'altar en aquell moment.
I va anar dient ben fluixet
que prometia ser fidel.
I allà, en aquell moment,
va sentir com si el toqués
i li va donar l'anell.
Es va estimar més viure sol
per si ella volia tornar.
Fins i tot de ben vellet
no es va cansar d'esperar.
Sabia que ella era lluny,
però no va deixar de creure
que un dia ella viuria
al mateix poble,
mateix carrer, mateix vorera,
mateixa llar.