Malson per entregues lyrics

Aquell dilluns va alçar-ne neguitós

i a l'esmorzar va comentar amb la dona

que havia somniat que l'empaitava

un home d'aspecte facinerós

armat amb un trenta-vuit

caçant-lo a trets per tota la ciutat,

pels terrats i sota les clavegueres,

corre que corre i l'home aquell darrera,

implacable i decidit

com un àngel de la mort.

I esfereït i cec va ensopegar,

però ans que el botxí rematés la faena

ell tragué una arma

i amb mitja dotzena de trets

va deixar-lo estès

enmig d'un bassal de sang.

I de darrere un arbre sortí en Pau,

un company de penúries d'oficina,

per ensorrar-li un ganivet de cuina

al ferit en el clatell,

com qui descabella un brau.

I l'endemà, asseguts als peus del llit,

ell li va dir, plorós, amb mala cara,

que el maleït malson continuava

amb ell al mig del carrer

amb una pistola a la mà

que encara fumejava pel canó.

La gent plorava, cridava i corria.

Ell volia moure els peus i no podia.

Què és el que estava passant?

Qui collons era aquell mort?

I en Pau tampoc pogué fugir. Voltats

de policies, cotxes i sirenes,

les mans emmanillades a l'esquena,

a cops de puny i empentes

se'ls van endur en un furgó.

Després un raçó fosc i un llum als ulls

i uns homes fent preguntes

i amenaces en relació

a un mafiós mort a la plaça

per dos fanàtics fidels

a diabòlics rituals.

Va despertar-se xop i tremolant

la nit següent, cap a dos quarts de quatre.

«Demà sens falta anirem al psiquiatre...»,

ella va dir-se mentre ell

li contava sanglotant

que el jutge, sense haver-se'ls escoltat,

els condemnava a divuit anys i un dia.

Es pensava que mai més no tornaria

a mirar-se en els seus ulls

ni a sucar pa en el seu plat.

Per sort en Pau, camí de la presó,

utilitzant la coneguda argúcia

del "tinc pipí i tinc la pixera fluixa",

va saltar en marxa del tren

i va fugir en la foscor,

i ell es podria en un calabós fred

amb un camell penjat que només reia

i un transvestit amb barbes que li deia:

«Quan t'hi acostumis veuràs que no s'hi està malament.»

Quan van tornar del metge es va adormir profundament com un nadó

al sofà i hauria pogut seguir clapant fins l'endemà

si no l'hagués despertat

la seva pobra muller

cridant que en Pau havia telefonat

que els de la "pasma" els seguien les passes,

que no era un bon amagatall la casa,

que fondejat en el port

esperava un vaixell grec.

Caigué rodó i en recobrar-se tingué

la sensació que el terra es bellugava,

va obrir els ulls i es va topar

amb una cara

molt semblat a Charles Boyer

somrient-li a un pam del nas,

oferint-li una tassa de cafè

i amb veu de vell llop de la mar li deia:

«Avez-vous bien dormi, madame, monsieur?

Dans une demie-heure

nous arriverons à Marseille.

C'est joli la liberté,

n'est-ce pas, monsieur?

C'est joli la liberté.

C'est joli la liberté,

n'est-ce pas, monsieur?

C'est joli la liberté.»

«Han dormit bé, senyora, senyor?

En una mitja hora

arribarem a Marseille.

Es bonica la llibertat,

no és així, senyor?

Es bonica la llibertat.

Es bonica la llibertat,

no és així, senyor?

Es bonica la llibertat.»