Gràcies, amor meu,
per haver desafiat tot el món així com jo,
per haver cercat una altra vida al meu costat,
per haver errat i despres haver pagat encara més,
així com jo…
Gràcies, perquè sé
que aquest amor no podrà acabar mai
encara que al nostre voltant el món se’n vagi en orris.
No ploraré, d’alguna manera aconseguiré
dir-te adéu…
Però dir-te adéu
no és possible,
pensar en tu
i no somriure,
no ser allà,
dins dels teus ulls…
Però no:
no dic adéu,
perquè vius dins meu!
Nosaltres som ara
la terra i l’arbre,
la llum i el sol;
no sé res més,
no sé res més…
Gràcies, amor meu,
des d’aquest vespre tornaré a casa sola,
com de costum beuré del teu got,
la meva mà correrà sobre el teu coixí
i seràs allà…
Però no:
no dic adéu,
perquè vius dins meu!
Nosaltres som ara
la terra i l’arbre,
la llum i el sol;
no sé res més,
no sé res més…
Gràcies, amor meu,
des d’aquest vespre tornaré a casa sola,
com de costum beuré del teu got,
la meva mà correrà sobre el teu coixí
i seràs allà…