Fou una pàtria... Va morir tant bella,
Que mai ningú no la gosà enterrar:
Damunt de cada tomba, un raig d'estrella;
Sota de cada estrella, un català.
Tant a la vora del mar, dormia
Aquella son tant dolça de la mort,
Que les sirenes dia i nit oïa
Com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada
I del fons de la tomba més glaçada
Fremí una veu novella el cant dels cants:
«Foc nou, baixa del cel i torna a prendre!
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
Oh Pàtria de les tombes flamejants!»