Rentava al riu, rentava,
em gelava el fred, gelava
quan anava al riu a rentar,
passava fam, passava,
plorava, també plorava
en veure la mare plorar.
Cantava, també cantava,
somiava, també somiava,
i, en la meva fantasia,
tals coses fantasiava
que oblidava que plorava,
que oblidava que patia.
Ja no vaig al riu a rentar,
però continuo somiant,
ja no somio el que somiava.
Si ja no rento al riu
perquè em gela aquest fred
més del que llavors em gelava.
Ai mare meva, mare meva,
quina nostàlgia d'aquest bé
i del mal que llavors coneixia,
d'aquella fam que passava,
del fred que em gelava
i de la meva fantasia.
Ja no tenim fam, mare,
però ja no tenim tampoc
el desig de no tenir.
Ja no sabem somiar,
ara mirem d'enganyar
el desig de morir.