Abans de tu no n'hi ha pas, d'abans i després
És un vulgar vaixell de paper
que vé i va sobre la pell del mar
sense voluntat... Perdut.
Sé que per les pàgines de l'ahir
a qualcun lloc va haver d'ésser
que vaig perdre el tren de la bona sort.
Qui ocupa el lloc que jo vaig tenir? Per qui respires?
Qui, avui, te treu el son i fa volar
la teva ment a tota hora?
Sóc com una esponja; buida de llum, que amb prou feines llueix
Vaig sense tu... Sense esma a la deriva...
La solitud em matarà
és una gàbia de cristall
No consegueixo acostumar-m'hi
La ciutat és una altra sente tu.
La solitud em matarà
Espero i sé que no vindràs pas
Si truco, em diuen que no hi ets pas
El món és un infern gris.
Pètals de rosa al meu diari,
un parell de cors assagetats.
Un ble dels teus cabells negres,
milers de fotografies velles.
És això el que l'amor ha deixar enrere;
Tothom nota que em trobo malament
Sóc una estranya dins ma pròpia roba.
La solitud em matarà,
és una gàbia de cristall
No consegueixo acostumar-m'hi
La ciutat és una altra sente tu.
La solitud em matarà
Espero i sé que no vindràs pas
Si truco, em diuen que no hi ets pas
El món és un infern gris.
Si els teus pares van posar aqueix mar entre nós
per fer-me oblidar
el color de caramel del teu cos a l'hivern,
no podrien haver-ho fet pitjor.
La solitud em matarà
és una gàbia de cristall,
amb prou feines puc plorar,
Déu sap si tu et trobes igual.
La solitud em matarà
no surto mai de la meva cambra,
el cor em batega ben fort
i somnio amb tenir-te aqui.
Abans de tu no n'hi ha pas, d'abans i després
És un vulgar vaixell de paper...