M’explicava...
(Tremolós en parlar)
Asseguts a la taula greixosa d’aquell vell cafè,
Una història...
(Amb la pipa a la mà)
Que dels avis havia escoltat, aquell vell mariner;
D’una noia,
(Eixerida i d’ulls clars)
Despullada fins a la cintura i amb cua de peix...
Molt galana,
De pits ferms i grossos,
Cabells llargs i rossos
I blanca de pell...
Què amb la lluna nova
I a la mitjanit,
Surt d’entre les roques
Quan tot és dormint...
Sirena, qui cantes en nits de foscor
I amagues la cara a la lluna plena;
Per cales perdudes hi busques l’amor,
Visquent dels records i fugint de les penes.
La lluna voldria escoltar la cançó
Que canta la noia vestida d’escates,
Però ella s’amaga, fuig de la claror:
No vol que la lluna l’hi besi la galta!
[Instrumental]
Què amb la lluna nova
I a la mitjanit,
Surt d’entre les roques
Quan tot és dormint...
Un dia la lluna, de sobte, fa el ple,
I a la sireneta il·lumina la cara
I des d’aquell dia, ja no se’n sap res
Del cant que, a les nits, despertava les cales.
I diuen que diuen, que diuen que han vist,
Quan pampallugueja la lluna a l'aigua,
A una sireneta de plata i de llum
I una lluna blanca amb cua d’escates!
A una sireneta de plata i de llum
I una lluna blanca amb cua d’escates...