La petita casa blava
és plena de silenci;
la casa de ma infantesa,
em fa mal quan la veig.
És, malgrat tot, més fort que jo:
jo hi tornaré, sens dubte.
Reprendré aquella ruta
qui duu vers els meus records.
És ací que hi he crescut,
que hi he descobert la vida.
Aquells bells jorns ja s'esfumen
en vibrant totjorn dins meu.
La petita casa blava
als meus ulls, resta igual:
és ací que aquells qui estimo
han trobat llurs dies de joia.
Ma jovenesa ha restat enllà,
al tombant d'aquell camí.
Ma jovenesa ha restat enllà,
a qualcun lloc dins d'aquell jardí.
La petita casa blava
és plena de tristor,
però és per mi, no obstant,
la casa dels dies de joia...
La casa dels dies de joia...
Dels dies de joia!