Si el jorn puc no pensar pas en tu
la nit, et maleeixo
i quan per fi punta l’alba
només hi ha el buit al voltant meu
La nit, em sembles immens
en và provo agafar-te
però et diverteixes en turmentar-me
la nit, m’embogeixes
La nit,
em fa embogir, em fa embogir
I la teva veu fen la foscor
a on cercar-te, no ho sé pas
et veig i torna l’esperança
et vull tan bé encara
Per un instant, tornes a aparèixer
em crides i m’allargues la mà
però la meva sang es glaça
quan, rient, t’allunyes.
La nit,
em fa embogir, em fa embogir
El jorn, llueix en plena pau
i la teva imatge s’esborra
feliç tu tornes a trobat a l’altre
aquest altre qui em fa embogir
La nit
em fa embogir,
em fa embogir,
em fa embogir,