Jo sóc aquella noia que havien bescantat
els joves que avui tenen el cap tot platejat.
Jo sóc la Marieta que anava amb el soldat,
de qui en cantaven cobles les dones del veïnat.
La més mortificant cançó que em varen fer
va ser la que a tothora sentia pel carrer.
Jo sóc la criticada Marieta,
que retreu aquest cant amb picardia,
i amb el mateix soldat, si no hi hagués anat,
jo encara tornaria a anar a la Font del Gat.
Solia ser a les festes el meu divertiment
anar a beure aigua fresca, com feia molta gent.
La Font del Gat, doncs, era grat lloc d'esbargiment,
on el soldat jo veia si era o no valent.
Perquè un dia em van veure que ens fèiem un petó,
alguna mala llengua va treure'ns la cançó.
Jo sóc la criticada Marieta,
que retreu aquest cant amb picardia,
i amb el mateix soldat, si no hi hagués anat,
jo encara tornaria a anar a la Font del Gat.
Després va l'amor nostre tenir un nou incentiu,
i pel fillet guarnírem el nostre alegre niu.
Com que, d'aquestes coses, la gent sempre se'n riu,
de mi se'n reien dient-me la noia de l'ull viu.
Aquells que no comprenguin ho que és estimació,
que riguin tant com vulguin i cantin la cançó.