De vegades quan et penso em fas confondre,
quan de tant mirar-me no dormies mai,
necessito el teu esguard, que se’m clava,
i la màgia de l’instant.
I ara que no m’acompanya la tendresa
i la força d’una fe, que ja no hi és,
i que sento tan immensa la tristesa
potser precipitaré.
Quina sort aquesta nit il·luminada
i capitans valents i forts com ara tu,
tu que trobes fàcilment una clariana
al mig de la lluna blanca
on just ara aterraràs.
I una nit que fa que tremin les estrelles
si em pregunto qui sóc jo, no sé que dir.
Té color de pell la nit que m’asserena
si em diguessin que és la teva, no m’estranyaria ja.
De vegades quan et penso em fas confondre,
i m’oblido fins i tot d’allà on estic,
i m’amago per la nit al dolç refugi
que m’he fet sota el coixí.
Quina sort aquesta nit il·luminada
i capitans valents i forts com ara tu
que al timó d’aquesta lluna que va a vela
dóna veu a la sirena
quan del port ha de salpar.
Que petita la barqueta de la Lluna
quan un vell amor està en dificultats,
però un vaixell, que solitari ja navega
per un mar curull d’estrelles,
aviat arribarà
i tot sol, vindrà de lluny a retrobar-me,
a buscar-me d’amagades, perquè tu no avises mai.