D’una noia capritxosa,
va prendar-se un estudiant,
i va dir-li: “Sols mirar-la,
el cor se m’està eixamplant.
Si m’estima una miqueta,
jo seré del tot feliç.”
A l’escoltar això la noia,
contestà punt i s’encís:
“Que també jo de vostè, m’he enamorat;
i el meu cor sembla un tramvia desbocat.”
I un vailet que els escoltava, encarant-s’hi resolut,
en veu fort els hi cantava la cançó del tururut:
“Tururut! Tururut; qui gemega ja ha rebut.”
Van passar una temporada,
que es volien amb delit,
disfrutant a totes hores,
tant de dia com de nit.
Però vingué que la xicota,
al seu novio confessà;
que es trobava delicada,
i s’haurien de casar.
L’estudiant que ni somniava amb aquest pas,
va pensar-se: “Bé, demà m’afaitaràs.”
I va dir-li: “Mira, noia: ves-te’n per allà, on has vingut.”
I ella amb pena recordava la cançó del tururut:
“Tururut! Tururut; qui gemega ja ha rebut.”
Passà temps que ell ni pensava,
amb la noia que enganyà;
i en un music-hall de fama,
certa nit la va trobar.
Molt més maca va semblar-li,
i engrescant-se els dos de nou,
renovaran son idil·li,
fins que ella va dir-li prou.
I ara observa amb gran sorpresa aquell xicot,
que no es troba de salut pas bé del tot.
I un amic que el visitava, preguntà com ha sigut,
i exclamà, és que no pensava amb la cançó del tururut:
“Tururut! Tururut; qui gemega ja ha rebut.”