Andendi conc’a is ortus, is arrùus
funt friscus che i's'arrosa primarinca.
Candu s'àrtziat nou su soli de beranu
s’intendint tot’is cantus de cardanera…
Profumu 'e murta ténnera e de séntziu
de aundi sighiast, sartiendi, su birdarolu;
sa folla 'e lau, a su spanigadroxu,
de stiddieddus 'e prata fiat pintada.
Mai prus at a cantai sa cardanera
me in is arrùus friscus de arrosada.
No at a cantai mai prus... No at a cantai:
S’allirghia de su caminu s’ind’est andada!
E tui cantàst, scoitendi allirga,
infatu a su cruculeu, de mata in mata,
fintzas ch'in d'una di malassortada
in sa trampa 'e s'homini ses arruta!
Issu t'at inserrau in d’una presoni 'e canna
po cantai e ponni allirghia... Narat sa pobidda,
chi no scit su dolu chi tenis in su coru:
«ddoi at genti chi arriit cand'est sceti cos'e prangi...»
Mai prus at a cantai sa cardanera
me in is arrùus friscus de arrosada.
No at a cantai mai prus... No at a cantai:
S'allirghia de su caminu s’ind’est andada!