Parleu-me de la pluja i no pas del bon temps,
El bon temps em fa fàstic i em fa grinyolar les dents,
El bell atzur m’enfureix,
Car el més gran amor que em va ser donat a la terra
El dec al mal temps, el dec a Júpiter,
Em va caure d’un cel d’oratge.
Per una tarda de novembre, a cavall als teulats,
Un ver tro de Brest (1), amb un soroll demoníac
Encenia els seus focs d’artifici.
Precipitant-se fora del seu llit en camisa de dormir,
La meva veïna, embogida, va vindre a cridar a la meva porta
Requerint els meus bons favors.
"Estic sola i tinc por, obreu-me, per pietat,
El meu espòs acaba d’anar-se’n al seu dur ofici,
pobre desafortunat mercenari,
Constret a dormir fora quan fa mal temps,
Per la bona raó que és un representant
d’una casa de parallamps".
Beneint el nom de Benjamin Franklin,
la vaig metre a un lloc segur entre els meus braços afectuosos,
i després l'amor va fer la resta!
Tu, qui sembres parallamps a munts,
Que no n'has pas clavat sobre la casa teva?
Desencert no es pot més funest...
Quan Júpiter va anar a fer-se sentir enlloc,
La bella, per fi havent-hi exorcitzat el seu espant
I recuperat tot el seu coratge,
Va tornar a ca seu per a fer assecar el seu marit
Donant-me cita els dies d’intempèrie,
Cita al pròxim oratge.
A partir d’aquest dia més no vaig baixar els ulls,
Vaig consagrar el meu temps a contemplar el cel,
A esguardar passar els núvols
A vigilar els estratus, a espiar els nimbus,
A fer cara de pena al mínim cúmulus,
Però no vas pas tornar.
El seu beneit de marit hi havia fet tant de vendes,
Tant venut de trossets de ferro,
Que es va tornar milionari
I la va endur-se cap al cel blau a tota hora,
Dels països imbecils a on no plou mai,
On hom no sé res del tro.
Déu vulgui que el meu plany vagi veloçment,
Parlar-li de la pluja, parlar-li del mal temps
Als quals vam resistir plegats,
Contar-li que un cert cop de raig assassí
Al blanc del meu cor va deixar el dibuix
D’una petita flor que li sembla...