Han passat, lentament,
tants segles de foscor,
que ja ni recordo quants
i la memòria em confon.
Hi han hagut Hiverns molt durs,
he vist caure molts llams...
I l'escorça em fa mal
de tanta pluja i tanta sang.
M'ha abraçat fort el vent
i he dormit milers de nits
nu de branques, sota el cel,
meditant amb l'univers infinit!
Hi han hagut Estius de foc
qui han deixat erma la terra;
i he vist caravanes de dunes
avançar cap a la selva.
Sóc la casa dels ocells,
sóc l'ombra del caminant
i sóc l'aire qui respires:
sóc, si em deixes ser, fins quan...
M'ha abraçat fort el vent
i he dormit milers de nits
nu de branques, sota el cel,
meditant amb l'univers infinit!