Què fas, aquest vespre?
Roman encara una estona...
Serà aquest indret,
però no em diguis pas «no».
Per tal d'apresonar-te
quelcom inventaré;
però quina necessitat hi havia
d'estimar-te ja de sobte?
Aquest jorn n'és una, de bogeria,
però la lluna és amiga meva,
si encar te'n resta un, de somni per llençar.
Sols enmig d'una ciutat,
únicament amics i després, qui sap?
Mes no n'és mai, de prou;
hi ha tantes coses per dir-se,
donar-se petons, entendre's i estrènyer-se...
Mes no n'és mai, de prou...
Si és tard, què hi fa?
A on hi has d'anar, a aquesta hora?
Sols mostra'm com estimar-te,
jo no et deixaré més,
gavina de niell.
Jo visc una fàbula, i tu?
Sols mostra'm com estimar-te...
Fam o febre o el que sigui;
m'hi sento, a ca meva
dins d'aquest somni per llençar...
No em sembla pas cert, però
en sembla una d'altra, la ciutat.
Mes no n'és mai, de prou;
hi ha tantes coses per dir-se,
donar-se petons, entendre's i estrènyer-se...
Mes no n'és mai, de prou...
Ja és tard; què hi fa?
D'on hi tornes, a aquesta hora?
Sols mostra'm com estimar-te,
i riguem-nos-en,
gavina de niell...
Però, on t'amagaves?
On hi eres, fins ara?
Què fas, aquest vespre?
Ens en riurem
potser una altra vesprada...
I ja és de bon matí
i a la lluna, l'apagues tu!