Llavors ja era fort i no perdia mai la calma
i em divertia tot i havia après a saludar-te
content i exhibint la més radiant de les rialles,
tocant-te com els forts: els essers als que es impossible ferir.
No ploris nen que no sabre què dir,
no ploris nen que ets més bonic quan rius.
Llavors ja era fort i dominava les paraules
i construïa móns perfectes on no m'importava
ni amb qui has dormit avui ni què faràs demà a la tarda,
ni penso algunes nits...
que ets massa semblant a qui busco per mi.
Qui gosarà sentir que el protegeix
la conca d'unes mans mortes de fred?
I el dia va arribar, aquell que amb força ja esperava.
els que han vingut avui, demà també podran anar-se'n.
no em va caler ni un plor, ni encendre ciris a cap àngel.
llavors ja era fort, i un fort no t'havia de perseguir...
O és que vostè no està d'acord amb mi?
qui vol un conte trist per anar a dormir?