D'aquí ençà res parla, res es mou
congelat a una pantalla viva
Aïllada, vençuda, sens dubte embogida;
ni tan sols un batec...
M'agradaria que hom em dugués enrere...
Ja no reconec pas a la gent:
tota sola, al fons del meu odi,
la pena és mon darrer amant.
Caldria que m'aixequés,
respirés i anés cap a endavant;
que construís de nou el meu greuge enterrat
pels meus sorramolls
i enrecordar-me'n d'eixa
que ja no existeix pas, en realitat;
Tornar a esdevenir la rebel
i la bèstia vençuda per l'infant.
Jo encara hi crec:
Hom viu mentre hom resti fort
Hom en té, de fe, mente hom s'adorm
Treure foc pels queixals...
Jo encara hi crec
per sempre més, fins a la mort.
El silenci és errat:
jo encara hi crec!
I que l'espai a on la dinyo
esdevé un altre buit
quan el cel esclarit es lleva dins meu:
l'ànima i l'emoció d'un gegant.
Tombar cua sense cap gest,
deixar l'avior enrere de debò;
escopir sobre tot allò que en fa, de mal,
tornar el futur al present.
Jo encara hi crec:
Hom viu mentre hom resti fort
Hom en té, de fe, mente hom s'adorm
i treu foc pels queixals...
Jo encara hi crec
per sempre més, fins a la mort.
El silenci és errat:
jo encara hi crec!
Jo encara hi crec
per sempre més, encara més fort
El silenci és errat:
jo encara hi crec!