Nostalgia, et vaig matar de fam
I tard et vaig enterrar amb pena.
Si avui ja no sé el teu nom.
el teu rostre mai no em va donar treva.
Seria un miracle no veure
en l'amor aquella flor perenne
que brolla a la lluna plena,
que s'eixuga, però mai mor..
Veritat, et vaig encerclar de lluny
i tard em vaig recolzar en la por.
Si ahir vaig cantar el teu nom,
l''eco ja no mor.
Seria un miracle no tenir
l'amor, en aquesta rima breu
que la brillantor de la lluna plena
desperta d'un somni lleu.
Irene,
Irene,
Irene, Irene.
Irene,
Irene,
Irene, Irene.