M'ha dit, a cau d'orella,
(Ni quasi em recordo de res del que ha dit)
Sols sé que m'ha dit coses
Com mai en ma vida n'havia sentit!
M'ha dit el grandíssim, que tinc els ulls pèrfids:
Que encenen, que enceguen, que abrusen el cor;
Que aquell a qui miren, tan fons el fereixen
Que, pres en ses flames, bon goig si no en mor!
Quines coses de dir...
Quines coses de dir...
Però, així i tot, donen bo de sentir!
M'ha dit, molt més encara,
(Ni quasi recordo què més m'ha explicat)
Però, en escoltar-lo,
M'estranya de veres com no m'he enfadat!
M'ha dit que quan parlo, ma veu és tan dolça
Que canta i que vibra com arpa immortal;
Que és veu de sirena, que aquell qui l'escolta
Pas troba en sa vida remei al seu mal.
Quines coses de dir...
Quines coses de dir...
Però, així i tot, donen bo de sentir!
I ha dit d'altres més coses
Que, amb feines, si goso voler recordar!
Sols sé que ara, en pensar-hi,
Pas sé jo mateixa si riure o plorar...
M'ha dit que en mons llavis somrients, enigmàtics,
Un bes hi batega com un foll papalló,..
I que ell donaria la vida i cent vides
Tant sols per fiblar-hi la mel d'un petó!
Quines coses de dir...
Quines coses de dir...
Però, així i tot, donen bo de sentir!