Ja era vell i fatigat
Per prendre-la amb mi
Però el vell jardiner
Renuncia com pot
A la seva última flor
Si l’hivern ve ja
Ja era vell i fatigat
Però la volguí per me
I el somriure amagat
de la gent acompanyà
el meu anar cap a casa
I l’hivern ve ja
Ella era la més bella
Que mai havia vist
Somreia entre les pestanyes
I el meu cor s’escalfava
Era la meva última flor
I l’hivern ve ja
Després, mentre que el meu cirerer
Al seu temps madurà
Ella vingué un matí
A demanar les fruites
«Deu tindre aquelles cireres
Perquè aviat tindré un fill»
Jo esguardava les seves galtes
Era més bella que mai
I sentia dins meu
Ja, créixer la ràbia:
«Demani al pare del teu fill
De recollir-les per a tu»
Somrient com sempre
Em voltà l’espatlla
I la veié al mig del prat
esguardar cap a l’arbre:
Era la meva última flor
I l’hivern ve ja
Fou la seva branca la més alta
que el cirerer inclinà
I el pare del seu fill
Així l’acontentà
I el pare del seu fill
Així l’acontentà
Ja era vell i fatigat
per prendre-la amb mi
Però el vell jardiner
Renuncia com pot
A l’última flor
Si l’hivern ve ja