Mentre el bufó caminava:
El jardí immòbil restava;
Pregà la seva ànima
De posar-se a la seva finestra.
I els mussols començaren a cridar
quan l’ànima s’alçà, vestida de blau
La seva veu era assenyada a la idea
del seu pas tranquil i lleuger... tan lleuger.
Però la reina no volgué pas escoltar-ho;
S’envoltà dins la seva camisa de dormir,
El pesant finestró tirarà cap a ella
I la balda baixà.
I el seu cor pregà d'anar cap a ella,
Quan els mussols deixaren de cridar;
Dins un vestit rosat onejant
Cantà per ella enllà del llindar... enllà del llindar.
Era dolça la seva veu com el somni
d’aquesta cabellera onejant;
Però de la seva taula, prengué el palmito
I ho féu volar al llunyà.
I llavors, el bufó pensà "tinc un gorro de cascavells"
Cap a ella ho manaré i llavors després, moriré... després moriré;
Quan el matí esdevingué blanc
Deixà el capell davant el seu pas.
I al seu pit ella ho posà
Sota el vel dels seus cabells,
Una cançó li cantaren els seus llavis
Fins que els estels creixin a l’aire.
Obri la seva porta i finestra,
La seva ànima i el seu cor, féu entrar... li féu entrar;
Aquest vermell vingué a la seva dreta
Aquest blau vingué a la seva sinistra.
Feren un soroll com grills,
Una xerradissa suau i sàvia.
Els seus cabells eren tals una flor tancada encara
La quietud de l’amor era als seus peus... Era als seus peus.