Encara parlem d’ell
a veu baixa quan ve la tarda
seguts junts, amb un poc de por.
De quan ens perseguia
rient d’aquella faiçó estranya
i després s’amagava
per espiar-nos de lluny.
Vivia allà, al seu pujol.
Passava el seu jorn
a esguardar volar els pardals
jugava amb ratolins, però no parlava amb nosaltres.
Nosaltres el turmentàvem
cercant fer-li plorar
però ell no s'amoïnava i se n'anava.
El seu pare no l’estimava
cada jorn li pegava:
no podia suportar aquests seus ulls estranys
La seva mare el consolava,
ell se n'anava sota la pluja
a peus descalços, caminava lentament.
Són tan llunyanes
les coses sobrevingudes aleshores
però alguna vegada nosaltres parlem encara d’ell.
A les tardes d’estiu
quan aquí ens avorrim,
seguts junts deixant que el temps passi.