A una illa del mar grec
(temps era temps!),
una jovençana plora
d'enyoraments.
Son estimat va partir
dins un vaixell
cap a la guerra dels moros...
Ai, quin turment!
Bé mirava la mar clara
vers el Ponent,
i escoltava la remor
de tots els vents,
per veure si sentiria
l'estimat seu.
Mai no arribava la barca...
Temps era temps!.
Morien els anys i els dies
dins la mar plana.
De tant esperar, la jove
tornava un arbre.
Del cos en sorgí la soca;
de les mans, branques.
I els peus posaren arrels
dins terra amarga.
Tornà un ametller tan bell,
la jovençana,
que escampava planys i tanys
per la mar plana!
Un bon jorn, passats els dies
i les setmanes,
el jovencell va tornar
de les batalles.
Tot d'una que tocà terra
va veure l'arbre;
amb les branques va conèixer
sa enamorada...
Va córrer desesperat
per abraçar-la,
i l'ametller es va omplir
de flors rosades!