Va dir: "T’estimaré fins a la mort";
va respondre: "Amb el temps oblidaràs".
Mentre els anys passaven lentament,
ella seguia turmentant-li la ment.
Tenia el seu retrat penjat al mur,
de vegades es tornava mig boig.
Malgrat tot, l’estimava sempre
i esperava que tornaria.
A la tauleta de nit tenia unes cartes
del 1962.
Amb el color vermell va subratllar
cada "t’estimo".
Avui he anat a trobar-lo,
oh, però no he vist llàgrimes;
tot arreglat per anar-se’n,
l’he vist somriure per primer cop des de fa anys.
Avui ha deixat d’estimar-la.
Van posar una corona a la seva porta
i aviat l’emportaran d’aquí.
Avui ha deixat d’estimar-la.
Saps? Ella ha vingut a veure’l per l’ últim cop;
oh, tots ens preguntàvem si ho fes
i una idea em creuava pel cap:
aquesta vegada ell finalment s’ha alliberat.
Avui ha deixat d’estimar-la.
Van posar una corona a la seva porta
i aviat l’emportaran d’aquí.
Avui ha deixat d’estimar-la.