La teva mare està molt emprenyada amb mi
perquè sóc casat i a més a més canto,
però canto bé i no sé si la teva mare
sigui igualment capaç d’avergonyir-se de mi.
La garsa que t’he regalat
és morta, la teva germana n’ha plorat;
aquell dia no tenien flors, llàstima,
aquell dia venien garses parlants.
I esperava que hauria ensenyat a la teva mare
a dir-me ‟Hola, com estàs?”;
en resum, no precisament a cantar,
per allò ja hi sóc jo, com saps.
Els meus amics són tots educats amb tu,
però vesteixen d’una manera una mica estranya;
m’aconselles de enviar-los a un sastre i em preguntes
‟Són ells, aquest vespre, els millors que tenim?”.
I ara rius i t’aboques una cullerada de mimosa
en l’embut d’un puny descordat.
Els meus amics t’han donat la mà,
els acompanyo, el seu viatge porta una mica més lluny.
I tu espera un amor més fidel;
el teu encenedor, saps, ja l’he regalat,
i igual aquells dos pèls d’elefant:
m’aturaven la sang,
els he donat a un transeünt.
Després, la resta ve sempre per si mateix,
els teus ‟Ajuda” seran encara salvats;
jo em dic a mi mateix: ha estat millor acomiadar-nos
que no haver-nos mai conegut.