Aquí, la Tardor empaita un Estiu més,
El Renault 4 és mort, hom ha pintat de nou el carrer,
Na Elisa en té dues, de dents; en Joanet és gran i fort,
Aprenc a tocar la guitarra; he arribat a tres acords...
He trobat uns rossinyols al mercat, aquest matí...
M'encantaria viure a Roma, oh com m'agradaria!
N'he plantat, de tulipes - triguen a espellir.
Això és tot, em sembla... Ah, sí: encara t'estimo.
Però on hi ets, tu?
També lluny sense ni tant sols una adressa...
I què se n'ha fet, de tu?
L'esper és la meva única carícia...
M'he tallat els cabells; «en fi», diries tu...
Em sembla estrany, mes he sobreviscut.
Hom em convida, hom em desitja i jo ballo i surto
I quan ballo, encara t'estimo...
Però on hi ets, tu?
També lluny sense ni tant sols una adressa...
I què se n'ha fet, de tu?
L'esper és la meva única carícia...
I encara t'estimo,
Com a les cançons banals
I això en va minvant
I tota la resta tant me fa...
Cada cop més i més fort,
Amb cada alè i a cada pas
I jo t'estimo encara
I tu no m'escoltes pas...