Oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vendrà el pitjor;
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor!
Quan s'espera que tot ja s'acabi
per tot d'una tornar a començar...
Quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar:
Es fa llarg, es fa llarg esperar!
I es fa trist esperar cada dia
i el cel roig i el sol que ja se'n va;
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai,
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir.
Perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir:
Es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues, lentes tardes
perquè et sents amb el cor ensopit.
Perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot al món molt confús;
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós...
Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!
I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan grises les hores d'espera
quan la fi veus a prop per tots dos.
Quan fa jorns que no xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís;
quan al cor sents la mort i t'espantes
en pensar: «potser és l'últim avís»
Es fa gris, es fa gris esperar!