Epíleg lyrics

Porto les sabates dins d’un sac,

i la flor d’un pensament

amagada al meu barret

perquè no li toqui el vent,

per poder-la recordar,

per entendre l’animal

que tots tenim i ningú sent.

Saps que tot allò eren detalls,

les paraules a les dents,

assegudes com records

a la capsa del present.

La petita imperfecció

que fa moure cada clic

que fa el rellotge

mentre sents passar l’estona.

Potser ja fa massa temps

que no entenem que el vent

no bufa a favor dels nostres cossos,

primmirats de pell i ossos.

Potser ja no cal,

potser ja no ho veus.

Som la ciència exacta,

la caducitat de l’acte,

la remor que fa el telèfon

quan no sona

i ja no trobes res de tu

surant a la memòria.

Intuïm el rastre d’un camí

que de lluny va perdre el foc;

la distància el fa d’oblit,

de preguntes i racons.

I t’enfiles més amunt

perquè mai no sigui dit

que no has provat de veure el fum.

Saps que tot allò eren miralls

que amb el sol han anat cremant,

els papers que ja hem perdut,

els retalls que no hem trobat

dels minuts accelerats

que fan moure cada

clic que fa el rellotge

mentre sents passar l’estona.

Potser ja fa massa temps

que no entenem que el vent

no bufa a favor dels nostres cossos,

primmirats de pell i ossos.

Potser ja no cal,

potser ja no el sents.

Som la ciència exacta,

la caducitat de l’acte,

la remor que fa el telèfon

quan no sona,

però tu hi sents una altra veu

surant a la memòria.