Probem d'encaixar
en escenes boniques,
en ports de diumenge
farcits de gavines,
en grans sobretaules
on els avis canten,
en nits vora el foc
abraçats a una manta.
Es tracta de ser
els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen
fins que els músics parin,
i irrompre, arrogants,
lluint les millors gales,
en discos, amb dones,
amb feines estables.
I a vegades, ens en sortim.
I a vegades, ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens en sortim.
I a vegades una carambola
de sobte ens demostra
que ens en sortim.
Busquem quedar bé
en el retaule magnífic
dels que van pel món
amb posat monolític
i afronten la vida
mirant-la a la cara,
i un dia contents
compren flors a sa mare.
Intentem trampejar
per ser persones dignes,
el pare modèlic
que volen les filles,
el de la veu greu,
el de la mà forta,
que paga un vermut
i que arregla una porta.
I després tancar els ulls
i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets
fent piu piu dalt d'un arbre,
havent enllestit
un gran epitafi
que arranqui somriures
a tots els que passin.
I a vegades, ens en sortim.
I a vegades, ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens en sortim.
I a vegades una carambola
de sobte ens demostra
que ens en sortim.
I a vegades, ens en sortim.
I a vegades, ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens en sortim.
I a vegades se'n baixa la Verge
i de sobte ens revel·la
que ens en sortim.
I a vegades, contra tot pronòstic,
una gran bestiesa
que capgira allò que creiem lógic,
tot fent evident
que per un moment
ens en sortim.